Avui m'he llevat amb una noticia que ha fet que em saltessin les llàgrimes. Ja ens va donar un ensurt fa uns mesos quan va patir l'embòlia de la que tristament no s'ha recuperat.
Porto temps volent apadrinar un nen/a de la Índia, però sempre he trobat alguna excusa: no era un bon moment; tenia altres plans al cap; durant les entrevistes no volia que ho confonéssin amb solidaritat, paraula tabú durant el procés, i ara... ara potser ho necessiten més que mai... Em sembla que no calen presentacions...
3 comentarios:
Mari y Vicente dijo...
Desde luego que es una noticia muy triste, pero donde quiera que esté seguirá velando por los más necesitados
Laura dijo...
Jo tinc un nen apadrinat a la seva fundació, en Ganesh, tenia 4 anys quan el vaig apadrinar, ara ja en té gairebé 8... en cap moment va sortir a les entrevistes el tema i inclus tinc la foto del nen en un marc al menjador i la treballadora social no va pas dir res...
Apadrinar un nen és solidaritat, per tan, no és res dolent que algú vegi que ets solidari, no té res a veure amb el tema de l'adopció.
Per mi també ha sigut una pèrdua trista... tan de bo tots tinguéssim una mica de Vicenç Ferrer dins, el món aniria millor.
Laura.
marta dijo...
Saps... el dia està emboirat, trist i amb ganes de ploure... Ha marxat una bona persona, un àngel al que només li podem dir gràcies...